“L’AMENAÇA COMUNISTA”

 I L’ESTAT DEL BENESTAR.

Des del manifest comunista redactat per Marx i Engels (1848) impulsant l’activisme de les masses, fins a arribar a l’incipient implementació de l’Estat del Benestar a partir de 1945, va ser necessari pràcticament un segle de lluita obrera emmarcada per La Gran Depressió Econòmica i la Segona Guerra Mundial. Per aconseguir aquests avenços socials van ser necessaris tot un seguit de mobilitzacions, dutes a terme per la ferma voluntat de persones que s’organitzaven a través de forces polítiques, sindicals i intel•lectuals. Cimentant la seva força en la unió de tot un poble envers la justícia social, la igualtat d’oportunitats i la redistribució equitativa de la renda.

Hàbilment, John Maynard Keynes va trobar la combinació equilibrada per aconseguir la connivència entre la democràcia, el benestar de les persones, la legislació laboral i el capitalisme moderat. S’aconseguia d’aquesta forma, un capitalisme democràtic i mig ètic, que posposava, o fins i tot evitava, la incomoda mirada cap a les idees revolucionaries de l’est del continent europeu. I s’aconseguia, també, dissimular l’explotació, sense escrúpols, d’un capitalisme agressiu.

Per tots és sabut, que amb la finalització de la Segona Guerra Mundial (1945) s’obrien les portes al Nou Ordre Mundial, uns 40 anys de Guerra Freda. S’iniciava així, una nova estratègia geopolítica basada en una dialèctica entre dos models enfrontats que facilitava, degut a “l’amenaça de l’eix comunista”, la planificació d’un model social més ètic i redistributiu.

Ara, aquell model polític on l’Estat, forçat, es comprometia a oferir una sèrie de serveis i de garanties socials (primordialment sanitat i educació pública) a la seva població quan el mercat fallava, està en risc d’extinció. Malauradament, en l’actualitat a l’igual que llavors, la situació comença a ser prou inestable. Els efectes devastadors de la crisi econòmica actual, com a conseqüència de l’especulació i de la fallida del sistema financer, estan arrossegant a la majoria de països cap a la reducció de la renda nacional, de la demanda de productes, dels ingressos fiscals, del comerç internacional, dels preus del sector primari i de les sinergies en investigació, desenvolupament i innovació. De la mateixa manera, l’atur, les desigualtats socials i la no distribució equitativa de la renda continuen creixent. Situació que posa en perill, cada vegada més, l’Estat del Benestar.

Ara, sense cap contrapès clar, l’actitud nihilista de la Nova Governança Europea està posant en perill a la justícia i al pacte social, a l’estabilitat econòmica, al consens polític i a la dignitat humana. O el que és el mateix, està produint un desmantellament premeditat i poc encertat, d’aquest model socioeconòmic.

Per tant, aquesta imposició antidemocràtica del “laissez-faire” neoliberal, ens està duent lamentablement cap a la decadència d’una societat, on les classes benestants continuen augmentant privilegis i beneficis a costa d’unes classes malestants a les que se’ls continuen reduint drets i multiplicant obligacions. Paradigma que està provocant un permanent decreixement econòmic, un estancament del mercat laboral i un increment de les desigualtats socials.

Àmpliament, s’ha demostrat que el sector públic pot arribar a ser molt més eficient en l’àmbit social que el sector privat. De la mateixa manera, que ben gestionat pot arribar a ser igual o més eficaç en l’àmbit econòmic. Llavors, perquè l’hem d’abandonar? Se’ns dubte, inversions públiques, transport, educació, pensions, prestacions socials i salut caracteritzen l’Estat del Benestar. Però dóna la sensació que, sense “l’amenaça comunista”, perilla. Els objectius de reduir pobresa, protegir a la població dels riscos laborals i garantir les igualtats entre persones de diferents estaments socials ja no són prioritaris per als nostres gestors polítics. Els principis d’equitat vinculats als drets humans s’esvaeixen al mateix ritme que el riscos de pobresa augmenten. És urgent, per tant, reorganitzar-se novament i oferir resistència a un model antidemocràtic, antisocial i econòmicament insostenible que no beneficia a ningú. Per això i molt més, per a tots, tot.

Cristian Santiago

Llicenciat en Sociologia per la UA.

DEA en Conflictes Armats, Geopolítica i Control dels Recursos Naturals per la UA.

Màster en Ciència Política, Comunicació i Lideratge Polític per la UA.

Membre Consell Polític EU-l’Entesa d’Alcoi.