No hay pan pa tanto chorizo! Que no, que no, que no nos representan! O, las putas insistimos que los políticos no son hijos nuestros... entre d’altres, són frases que degut al 15M estan a l’ordre del dia. I jo, estic d’acord.
Estic d’acord, sí. Però, matisem, de societats corruptes, polítics corruptes. I sí, la crisis econòmica és la factura que hem de pagar per la carència d’ètica social, de principis individuals i de valors col·lectius. Algú ho dubtava? el gran i desafiant Groucho Marx, que no Karl Marx, ja ens ho advertia amb la seva característica elegància quan deia... “aquest són els meus principis. Si no li agraden tinc uns altres”.
Oh carai! Ara sembla que la culpa d’una societat contemporània contaminada d’ignorància, d’egocentrisme, d’egoisme, d’avarícia, de xenofòbia, d’homofòbia, de masclisme, d’odi i d’enveges recaigui exclusivament en aquells que estan en política.
Doncs no! Sorpresa per alguns. Decepció per uns altres. Els que estan en política no tenen l’exclusivitat. És culpa de tots nosaltres i, sí, responsabilitat d’ells. D’uns més que d’altres, però de tots al cap i a la fi. I sinó, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
Però va! No pequem de pessimisme antropològic. Sí. Existeix cura, que no mossens! Que també! L’antídot passaria per enriquir l’educació amb valors com la honestedat, la lleialtat, la noblesa, l’altruisme, la companyonia i el respecte a la diversitat. Si senyor Ministre, l’educació pública, de qualitat i plena de contingut ha de ser un dels pilars fonamentals d’una societat justa. Fàcil, no? O difícil? Quin enredo oi!
Se’ns dubte, aquestes són les condicions sine qua non per a reconduir la situació actual. On les estratègies socioeconòmiques haurien de respondre a la plena ocupació de qualitat, al repartiment equitatiu de la riquesa, a la reducció de la desigualtat social i a l’economia sostenible.
Lamentablement, la falta de voluntat política, per una banda, i l’individualisme de la societat, per l’altre, no facilita les coses. És totalment lícit, per tant, atribuir gran part de les dificultats que estem vivint avui en dia, com afirmava el premi Nòbel de literatura Bertrand Russell, “a que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes”.
De fet, ja m’ho deia un monjo budista allà per la dècada dels 90, que un minut de la seva meditació valia més que totes les nostres vides juntes. I jo, ignorant de mi, reia. Ara resultarà, que la saviesa d’aquell “pobre home” era la meva ignorància, i la de tants altres també. Ai déu meu! Quanta raó tenia Don Miguel de Unamuno quan escrivia “yo duermo más que vosotros, pero cuando estoy despierto, estoy más despierto que vosotros”. Ara, qui riu, és ell.
Si és que, tot i fugir contínuament de les lliçons “rousseaunianes”, al final tindrà raó el meu subconscient freudià, i serà veritat que estimo a les persones i tot. Ep! De la mateixa manera que odio a la gent. Quina contradicció, no creieu? Tot i que, parafrasejant a Bertrand Russell, no voldria passar-me tot el que em queda de vida, buscant alguna evidència de que l’home és un animal racional.
Ah! I se m’oblidava. Com va dir Fernando Fernán Gómez, que se’n vagin “A la mierda” tots aquells que no creuen en el benestar social, en la justícia social, en la ètica moderna, en uns valors i principis morals, en la cooperació internacional, en la solidaritat nacional, en el respecte a la diversitat dels pobles i de les persones, en la divisió de poders de Montesquieu, en la democràcia real aristotèlica i en l’economia del bé comú.
